El bo, el lleig i l’extremadament dolent (aspectes de l’acord de Xipre)

Article del professor Yaris Varoufakis, publicat el 25-03-13 al seu web

L’acord de Xipre té algunes característiques bones, i és clar, algunes de dolentes. Malgrat tot, les seves repercussions per a l’Eurozona en el seu conjunt són excepcionalment lletges i marcaran, com aquí sostinc, un punt d’inflexió per a Europa; un punt en el qual Europa ha fet un mal gir cap a una sèrie de resultats mútuament desagradables.

El bo:

• A diferència de la decisió inicial de l’Eurogrup, l’assegurança dels dipòsits fins a 100.000 € serà respectada. La decisió de desdir-se a l’últim minut d’aplicar una taxa als dipositaris assegurats és una restauració del sentit comú.
• Els tenidors de bons i accionistes del Banc Marfin-Laiki seran escombrats – com ha de ser. La decisió inicial de l’Eurogrup de deixar-los lliures de tota pena (especialment els tenidors de bons) mentre es retallaven els dipòsits (inclosos aquells dipòsits garantits per l’estat) hauria estat una reordenació indefensable dels creditors d’un sistema bancari fallit.
• El nou acord tracta diferents bancs de diferent manera, com ha de ser. La decisió anterior de l’Eurogrup imposava retallades àmplies a tots els comptes indiferentment del mínim establert pel banc. Almenys ara els dipòsits no assegurats tindran una retallada proporcional a la mida del forat negre del banc, restaurant així un grau de responsabilitat privada pels dipositaris, és a dir, l’opció bancària que han triat.
• Forçant pèrdues als dipòsits no assegurats i als tenidors de bons del banc, els contribuents han de suportar una càrrega més petita dels préstecs del rescat, i això és, ceteris paribus, una cosa bona.

El dolent:

• El Memoràndum d’Entesa encara no ha estat escrit i, per tant, l’acord encara no és del tot complert. En particular, no tenim ni idea de quin grau ni tipus d’austeritat s’imposarà a una economia social en col·lapse. Tenint en compte els antecedents de la Troika és gairebé segur que optaran per un paquet d’austeritat destinat a aixafar els xipriotes més febles amb un ímpetu creixent indefinidament.
• L’efecte de l’eradicació complerta dels dipositaris estrangers tindrà un efecte devastador no tan sols en el sector bancari sinó també a l’indústria turística i hotelera. Com apuntava un comentarista rus: “Ara que els dipòsits russos han estat tots confiscats qui s’allotjarà a les habitacions d’hotels de cinc estrelles de l’illa a 500€ la nit? Sra Merkel?” És molt dubtós que la Troika inclogui els efectes deflacionistes d’aquest aspecte en els seus plans de sostenibilitat del deute i consolidació fiscal.
• La transferència de 9 bilions d’€ de l’Ajuda de Liquiditat d’Emergència (ELA en les seves sigles en anglès) procedents de l’aprimament del Marfin-Laiki cap al Banc de Xipre -va en contra dels principis bàsics de resolució bancària, sent un reflex de la defensa a l’estil talibà del BCE del que considera el seu “reialme”.
• El control de capitals ha estat anunciat tot i no estar clar com s’implementarà tot creant un Euro de segona categoria: els Euros xipriotes que ja no són exportables (N.B. imagineu-vos que els dòlars de Vermont no poden sortir de Vermont: una paròdia lògica dintre de la unió monetària).

I l’extremadament lleig:

• Deixant a banda el drama xipriota i la tragèdia que espera a la seva gent, les repercussions de les entremaliadures de la setmana passada a l’Eurozona en general són extremadament lletges. Tal i com vaig escriure l’altre dia, en una setmana escassa Europa ha aconseguit posar en perill el sacrosant concepte de l’assegurança de dipòsits garantida per l’Estat (fins hi tot, havent retirat, al final, aquesta amenaça), posar en qüestió la integritat de la zona Euro i sacrificar el principi de mercat únic de la Unió Europea pel qual els controls de capital són inadmissibles.
• Malgrat tot, la dimensió més lletja que aquest nou acord ha introduït és el final efectiu de qualsevol esperança d’una unió bancària genuïna per a tota l’Eurozona. El Sr Dijsselbloem, el nou cap de l’Eurogrup qui sembla tenir més ganes de mostrar-se amable al pensament alemany que el seu predecessor, el Sr Yuncker, va dir justament això en uns termes no poc confusos quan es congratulava pel fet que l’acord de Xipre pavimenta el camí per a nous acords de rescat pels quals la Unió Europea “…ja no haurà de ni tan sols considerar una recapitalització directa” de bancs fallits. Això constitueix la sentència de mort tant de l’acord de recapitalització directa aconseguit a l’última cimera de la UE al juny del 2012 com, naturalment, de qualsevol unió bancària significativa. El missatge, per tant, és clar: tants caps tants barrets. Tots els plans per a usar el Mecanisme d’Estabilitat Europea (ESM en les seves sigles en anglès) per a desensamblar la crisi bancària de la crisi del deute públic estan fora de consideració.
• La combinació de (a) la negació de la necessitat de fer efectiva una consolidació del deute públic, (b) el descarrilament d’una unió bancària significativa i (c) la manca de destresa amb la que es va tractar a Xipre durant la setmana passada, impliquen un nou, més lleig, estat de les coses a Europa. Fins ara, els partidaris de l’austeritat i de la visió alemanya de la crisi de l’Eurozona en els països deficitaris (l’Estat Francès inclòs) han argumentat que havíem de fer cas a Berlin i Frankfurt per a inspirar suficient confiança en aquells que controlen els recursos financers (en la nostra voluntat de “fer els nostres deures”) abans que ells no cedissin als inevitables eurobons, a la lògica de la unió bancària, al que faci falta per a aportar una major unió política i econòmica.
• Ai las, l’acord de Xipre revela fins a quin punt aquesta visió era errònia: Malgrat que la gent arreu de la perifèria (a Irlanda, a Portugal, fins hi tot a Grècia i Itàlia) han, tot i que malhumoradament, abaixat els caps davant l’austeritat severa i la retirada de drets laborals, els poders de Berlin i Frankfurt s’allunyen de moviments unificadors, adoptant polítiques divisòries i cada cop més autoritàries que estan empenyent a l’Eurozona justament en la direcció oposada a allò que dicta la sustenibilitat política i econòmica.
• En resum, mentre que el rescat de banquers xipriotes inútils i de dipositaris propensos al risc pagat amb diners de tots aquests ha de ser ben rebut, no em sorprendria gens que l’episodi d’una setmana de duració de Xipre no quedés registrat als annals de la història com un gran punt d’inflexió; com el moment en la història quan Europa va passar la línia vermella.

Això és un cop d’estat fred contra la Constitució

Parlament al Bundestag de la Sahra Wagenknecht (co-vicepresidenta de Die Linke¹), 29 de juny de 2012. Tot i no compartir alguns punts de vista són molt interessants els anàlisis i les contundents opinions que aporta. Bona Lectura!

Senyor president! Estimats col·legues!

Bilions en impostos han estat malgastats. Els que en són responsables s’han mostrat com uns titelles. El paper del titellaire el van fer la mena de manipuladors que últimament se’ls ha anomenat amb un terme més elevat: banquers inversors.

El que el diari Handelsblatt va publicar sobre la nacionalització del proveïdor energètic EnBW desafortunadament també és aplicable a les polítiques europees d’aquest govern. Vostès estan actuant com a titelles. Els titellaires són els banquers i els resultats són uns tractats on els ciutadans són estafats per a preservar la riquesa dels més rics i per a mantenir en marxa l’economia financera de casino. És aclaridor que els mercats de valors van reaccionar ahir a les decisions de la cimera² amb un desplegament de focs artificials.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Europa, deixi’m recordar-los, se suposa que en algun moment va ser un projecte de pau, democràcia i benestar social, una lliçó apresa després de segles de guerres brutals i una consciència alternativa al cru capitalisme que va conjurar la crisi econòmica global i les sanguinàries dictadures feixistes.

(Interrupcions des del sector de l’FDP³: No oblidi els comunistes!)

“Per a ser fidel als seus hereus, Europa ha d’encarnar un nou humanisme com a fortalesa de la dignitat humana i la justícia social”

Ho va dir en Richard von Weizsäcker⁴

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

L’Europa d’avui que ara vostès volen segellar amb el segon paquet de rescat gegant per a la banca i el pacte fiscal és exactament allò oposat a això. Aquesta Europa és un projecte de destrucció de la democràcia i de la justícia social.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

un projecte per a fer bocins els drets dels treballadors i un projecte per a la reducció de salaris i pensions. És un projecte del Deutsche Bank, Goldman Sachs i Morgan Stanley per a saquejar els contribuents europeus.

Tots vostès són responsables col·lectius d’on hem arribat. Vostè, Senyora Merkel i la seva coalició Negra i Groga (CDU⁵/FDP) per els qui ja no existeixen altres valors que aquells comerciats als mercats financers i avaluats per les agències de qualificació. Però també vostès, senyores i senyores de la suposada oposició de l’SPD⁶ i els Verds a qui tan els agrada actuar davant les càmeres com a crítics del govern però que fins ara han aprovat pràcticament tots els atemptats polítics europeus d’aquest govern – tal i com han planejat també per avui.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

“Si us plau digui’m que tot el que he après fins ara no ha estat en va” hem va escriure recentment una jove.

(Johannes Kahrs (SPD) l’interromp: Ja ho diu al seu discurs!)

qui degut al seu entusiasme per Europa i el seu europeisme havia passat un any com a voluntària a Grècia i ara tornava a Alemanya. Està consternada per la pallissa a Grècia però per sobre de tot pateix per un país on la meitat dels seus contemporanis no tenen feina ni perspectives de tenir-ne, on les dones a punt de parir són rebutjades a les maternitats si no tenen diner en metàl·lic, on els jubilatys conreen carbassons als seus balcons perquè les seves pensions ja no els arriben per a menjar. Al centre d’Europa! Si, Grècia tenia molt problemes creats per ells mateixos. Però la catàstrofe social que està patint no l’han creada ells. És els resultats de les seves polítiques, les de vostès.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Prou d’ennuvolar la realitat amb mentides! Vostès ens diuen que tenim una crisi de deute públic. De fet és la crisi de la banca la que està augmentant el deute públic, perquè per una banda vostès despleguen un paquet de rescat per bilions i aixequen un tallafocs gegant i per altra banda refusen fer qualsevol cosa per a extingir l’origen del foc. Això manté un sector financer excessivament desregulat que amb el mateix joc d’apostes irresponsable sempre produeix més pèrdues.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Vostès ens diuen que les crisis dels països del sud són per culpa de la seva falta de competitivitat. La indústria de l’Estat Espanyol produeix avui un 30% menys que el 2008. Però entre el 2008 i ara, el cost de la mà d’obra ha baixat un 9%. No pot ser doncs degut a això. És perquè els bancs a l’Estat Espanyol estan debilitats i ja no donen crèdit a l’economia real. A més a més és pel fet que durant anys s’ha estat aplicant un programa brutal de reduccions a l’Estat Espanyol que està traient l’aire per a respirar de l’economia. Ja hem experimentat justament això a Grècia.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Ara, amb el pacte fiscal, aquest programa catastròfic l’estendran per tot Europa? Vostès volen tenir les condicions de Grècia també a Alemanya algun dia? Això és una bogeria, Senyora Merkel!

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Fem un cop d’ull als números. Si s’aplica el pacte fiscal, durant els propers anys els estats europeus hauran de retallar 2.000 bilions dels seus pressupostos de la seguretat social, dels serveis socials, de l’educació i de les pensions. Què en quedarà aleshores d’Europa? Senyor Gabriel (SPD) no fa el ridícul vostè reclamant ara que això quedarà equilibrat a la UE pels 10 bilions d’euros extra del Banc Europeu d’Inversió i la recol·locació de diner?

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Qualsevol que vulgui creixement i prosperitat a Europa ha d’aturar l’inefable pacte fiscal amb els seus dictats per a bilions en retallades. Qualsevol que no ho faci està fingint. Els ho dic ben clar.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Molts fets suggereixen que la taxa per a transaccions financeres planificades serà un frau. Malgrat tot el Senyor Schäuble n’espera una recaptació de dos bilions d’euros. Tan sols doneu una ullada a la facturació als mercats derivatius. Una taxa adequada hauria de generar molt més.

Senyora Merkel, també li ho dic a vostè: si segueix conduint els estats europeus cap a la crisi amb els brutals programes de retallades en comptes de fer-los independents de l’usura dels mercats financers amb crèdit directe del Banc Central Europeu, aleshores vostè no passarà a la història com la Cancellera de Ferro sinó com l’enterramorts de l’euro.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Vostè ens diu que el pacte fiscal reduirà el dèficit. Fins hi tot això és fals. Si vostè vol contenir l’explosió del deute aleshores ha de parar de bombejar més bilions al sector financer. Però vostè no té cap intenció de fer-ho perquè paral·lelament al pacte d’austeritat europeu, el Bundestag aprovara avui la propera tomba amb bilions d’euros, concretament el MES.⁷

Vostè va aprovar recentment un pressupost suplementari de 8 bilions d’euros i van ser aportats a la primera gran transferència per l’enorme nou paquet de rescat de la banca. No voldria calcular per a vostè com podria millorar les condicions de vida i les oportunitats educatives per a la canalla de les famílies acollides a la llei Hartz-IV⁸ amb 8 bilions d’euros. Doni un cop d’ull als municipis, ciutat o mancomunitat alemanyes. Biblioteques, piscines, escoles bressol són tancades per sumes que en comparació als 8 bilions d’euros fan riure. Els municipis han estat sense diners durant anys. Pels nens i les nenes vostè no té diners. Però òbviament vostè té infinits bilions per a rescatar els bancs. Com a mínim pari de parlar d’estalvi! Vostè no està estalviant res. Vostè està malgastant bilions.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Vostè li pren a uns per a donar-ho als altres. Jo a això no li dic estalvi sinó redistribució.

Qui de fet se’n beneficia d’aquesta redistribució es pot veure clarament a Grècia. Al principi del suposat rescat, Grècia tenia un deute de 300 bilions d’euros dels quals bancs, fons d’inversió de risc i rics inversors privats n’eren els responsables. Avui, Grècia té un deute de 360 bilions d’euros, però ara les responsables en són les contribuents europees. Per cert, aquest exemple també mostra el que va passar amb diner suposadament d’ajuda. No ha anat als pensionistes grecs sinó a la màfia financera europea.

L’Estat Espanyol ha de rebre ara suposadament 100 bilions d’euros pels seus bancs. Aquests diners tampoc es quedaran a l’Estat Espanyol. El Deutsche Bank mateix té 14 bilions d’euros en risc a l’Estat Espanyol. És agradable de veure com el contribuent alemany un cop més transfereix obedientment els seus diners per això.

Senyor Brüderle, vostè ha fanfarronejat de manera populista ara mateix que cap àvia no s’hauria de responsabilitzar dels banquers inversors amb els seus estalvis. Si vol ser seriós, aleshores vostè i el seu grup han de votar que no al MES

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

perquè representa justament això que vostè ha dit, que els pensionistes, els treballadors i les persones sense feina han de pagar pel joc d’apostes dels bancs d’inversió.

(Rainer Brüderle (FDP) l’interromp: Records de l’Erich!)⁹

Qualsevol que transfereixi aquests riscos als contribuents – parlem dels dos paquets de rescat gegantins amb una responsabilitat per als contribuents alemanys de 300 bilions d’euros, probablement de fins a 400, qualsevol que promocioni aquests riscos li hauria de caure la cara de vergonya quan parli de consolidació pressupostària. Prenguin-se el seu propi jurament de responsabilitat seriosament per una vegada: el que se’n beneficia també hauria de d’assumir les pèrdues. Qui se n’ha beneficiat? No és cap coincidència que paral·lelament als deutes estatals, les fortunes privades dels deu mil europeus més rics arribin a nous rècords contínuament. Recuperin els diners d’allà. Els bilions perduts són allà. Els poden recuperar d’allà sense el pacte fiscal i sense la destrucció de la democràcia.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Malgrat tot vostès fan el contrari. Vostès socialitzen les pèrdues precisament per a que la riquesa financera dels rics no es devaluï. Per a recollir la suma necessària la sobirania pressupostària serà rescindida en benefici de la burocràcia de Brussel·les perquè lògicament ells poden retallar d’una manera més despiadada. Aquesta és la veritat del que hi ha al darrere. Aquest és el moll de l’os de les seves polítiques. Vostès no estan salvant l’euro, vostès estan salvant els euros dels milionaris.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Aleshores almenys siguin honestos i diguin això als ciutadans. Diguin-loos que l’estat federal socialment conscient, sota mandat de la Constitució, està sent liquidat pels tractats proposats. Diguin-los que en el futur fins hi tot a Alemanya podran escollir un parlament que no tindrà massa a dir perquè Alemanya també formarà part dels estats amb un endeutament que s’estendrà més enllà del que el pacte fiscal demana. Diguin a la gent que això és un putsch fred contra la constitució.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Estimats col·legues de l’CDU i del CSU¹⁰, en el període d’entreguerres els seus partits tenien el lema “Prosperitat per a tothom” escrit a les seves pancartes. Ara, vostès estan destruint la prosperitat de milions.

(Rainer Brüderle (FDP) interromp: Llarga vida al Socialisme!)

Vostès treuen el pa als pobres

(Exclamacions des del sector de l’CDU/CSU i l’FDP: Oh!)

perquè són massa covards per a treure els diners als rics. Creuen que això és ser cristià?

Estimats col·legues dels Liberals. Que un estat socialitzi les pèrdues privades quan els involucrats són persones riques i prou influents és qualsevol cosa menys liberalisme. Realment volen representar això?

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

Estimats col·legues de l’SPD, vostès tenen paraules com “social” o “democràcia” en els seu nom. Vostès ja han transgredit aquesta aspiració sovint en els últims anys: amb l’Agenda 2010¹¹, amb la desregulació dels mercats financers, amb la Hartz-IV i amb la destrucció de la regulació per llei de la jubilació. Si, malgrat tot, s’aproven tractats restrictius amb els que l’estat del benestar i la democràcia a Europa són finalment empeses a la tomba voldrà dir que les polítiques de l’Agenda seran equipades a Alemanya amb la garantia de la perpetuïtat.

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke)

En relació a això els haig de preguntar: tan valuós és aquest plat de llenties com per tornar a bufetejar les seves votants una altra vegada i així potser que els tornin permetre després de les properes eleccions a unir-se, un cop més, a la gran coalició com a soci petit?

(Aplaudiments dels diputats de Die Linke; Johannes Kahrs (SPD): L’ha escrit l’Oskar¹² aquest discurs?)

Estimades col·legues, vostès van ser escollits segons la nostra constitució. Si encara els queda consciència – com a demòcrates i com a europeus, aleshores els demano que segueixin aquesta consciència i avui votin “no”.

Gràcies.

1L’Esquerra (en alemany: Die Linke) és un partit polític alemany creat el juny de 2007, després de la unió del WASG i del PDS. Actualment es troba a l’oposició.

2Es refereix a la cimera europea cel·lebrada a Brusel·les els dies 28 i 29 de juny

3Freie Demokratische Parte (Partit Democràtic Lliure). Partit liberal clàssic de centre-dreta.

4Richard Freiherr von Weizsäcker (Stuttgart, Alemanya 1920) és un polític demòcrata cristià (CDU) alemany. Fou President d’Alemanya des de 1984 fins el 1994.

5Unió Democràtica Cristina d’Alemanya

6Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (en alemany, Sozialdemokratische Partei Deutschlands) és un partit polític alemany d’ideologia socialdemòcrata fundat al 1863. És membre del Partit Socialista Europeu.

7Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera

8Quarta Llei de Serveis Moderns en el Mercat de Treball. Llei que reduïa la durada i les quantitats a percebre per prestació per desocupació. En vigor desde l’1 de gener de 2005.

9Es refereix a Erich Honnecker (Neunkirchen, 1912 – Santiago de Xile, 1994) Polític alemany, màxim dirigent de la República Democràtica d’Alemanya (RDA) entre 1971 i 1989.

10Unió Social Cristiana (alemany Christlich-Soziale Union in Bayern), és un partit polític de Baviera, fundat en 1946, liderat per Horst Seehofer

11L’Agenda 2010 són una sèrie de reformes planificades i executades pel Govern Alemany, iniciades per la coal·lició SPD-B’90/Els Verds, enfocades a el sistema de Seguretat Social Alemany i el mercat de treball.

12Es refereix a Oskar Lafontaine, durant molt anys dirigent de l’SPD

La fotografia dels antidisturbis alemanys treient-se el casc i afegint-se a la mani anticapitalista és falsa

Circula per la xarxa des de fa dies una foto de la manifestació anticapitalista celebrada a Frankfurt el dia 19 de maig del 2012 en el marc dels que van ser anomenats “Blockupy Days” (acció de bloqueig contra el Banc Central Europeu que es va realitzar del 16 al 19 de maig) on aparentment un grup de policies antidisturbis alemanys es treuen el casc i s’afegeixen a la manifestació. Sembla que molta gent, de bona fe, s’ha cregut la història i l’està fent circular pels seus murs i timelines amb comentaris on elogien l’actitud de la policia alemanya i fan una crida a altres cossos policials a fer el mateix. El text que acompanya la foto és el següent:

FRANKFURT, ALEMANIA. Sábado 19 de mayo, 2012. La policía alemana enviada para reprimir las protesta anticapitalismo, se quitan los cascos y se unen a los manifestantes…Un ejemplo a seguir por todos los policías del mundo
¡ Policía, eres pueblo, UNETE!
Difundan 🙂

Em temo molt que la fotografia és un fake. Bé, la foto no és falsa, de fet, el que és falç és la història que l’acompanya. Els policies antidisturbis en cap cas es van treure el casc i van fer pinya amb els de baix (com ens demana el Sr Mas), amb els manifestants, sinó que el que van fer va ser escortar-los (la famosa pràctica de l’encapsulament a la que els Mossos d’Esquadra ens tenen acostumats) mentre la policia estava alhora ocupada contenint a la resta de la gent i arrestant a qualsevol persona que no els obeís. Potser és cert que la policia antidisturbis alemanya no es va mostrar violenta i ferotge com ho han massa sovint els Mossos o la Policia Nacional Espanyola aquests darrers temps. Però el que no és cert és que s’unissin amb les manifestants anticapitalistes. De fet, no van restar passius precisament com mostra aquesta galeria d’imatges. Aquí també podeu veure un vídeo de la mani on es veu clarament la pràctica policial de l’encapsulament. Finalment, aquí podreu llegir una crònica en anglès de la protesta del dia 19 i algun altre vídeo més. Em sap greu però la fantasia innocent de pensar que la policia del règim capitalista es posarà al costat del poble en el seu camí cap a revolució social és d’una candidesa que espanta.

Ocupa el negacionisme: Cap a una revolució ecològica i social

                         Text reconstruït a partir d’unes notes sobre el discurs inaugural de John Bellamy Foster a la Power Shift West Conference, a Eugene, Oregon, el 5 de Novembre del 2011. Text original en anglès publicat l’11-11-11 a la revista Monthly Review http://mrzine.monthlyreview.org/2011/foster111111.html

Totes les que som ara aquí juntament amb un nombre incomptable d’altres persones a tot el món, estem actualment dedicats a la lluita col·lectiva de salvar el planeta per a que sigui un lloc habitable per a la humanitat i per a infinitat d’altres espècies. El moviment ecologista ha fet passes de gegant en els últims 50 anys. Però hem de reconèixer que malgrat que cada cop som més estem perdent la batalla, sinó la guerra, pel futur de la Terra. El nostre enemic principal és el negacionisme: no tan sols la rotunda negació del canvi climàtic per part dels escèptics sinó també el negacionisme, encara més perillós i sovint present entre els mateixos ecologistes, del paper del Capitalisme en l’acumulació de la catàstrofe ecològica.1

Recentment, científics mediambientalistes que escriuen en prestigioses publicacions científiques, han desenvolupat una manera de referir-se a la naturalesa extrema de la crisi climàtica, centrant l’atenció en dos conceptes: el canvi irreversible i la trilionèsima tona de carboni. Avui en dia, al centre del consens científic sobre el canvi climàtic hi ha la descoberta que un augment de la temperatura global de 2ºC associat a una concentració de carboni a l’atmosfera de 450 parts per milió (ppm), representa un punt d’inflexió crític, irreversible en diguem-ne períodes de temps a escala humana. Els model climàtics ens mostren que si haguéssim d’arribar a aquest punt els mecanismes de reacció probablement es pararien i la societat ja no podria evitar que la catàstrofe climàtica es desenvolupés fora del nostre control. Fins hi tot si deixéssim de cremar combustibles fòssils quan la temperatura mitjana global hagués augmentat 2º C, el canvi climàtic i els seus efectes catastròfics encara serien presents fins a l’any 3000. En altres paraules, evitar l’augment de 2º C de la temperatura mitjana a nivell global és crucial perquè constitueix un punt de no retorn. Quan arribem a aquest punt no hi haurà retorn ni en 1000 anys a les condicions holocèniques sota les quals la civilització humana s’ha desenvolupat durant els últims 12,000 anys. Molts de vosaltres sabeu que l’estabilització climàtica a llarg termini requereix tenir els 350 ppm, i no els 450 ppm. Però els 450 ppm són encara significatius ja que són l’equivalent planetari a tallar l’última palmera de l’Illa de Pasqua. 2

Aquí és on entra la trilionèsima tona. En els últims dos anys, estudis climàtics han determinat que un cop hàgim emès la trilionèsima tona mètrica de carboni – comptant tot el carboni emès a l’atmosfera des de 1750 – haurem esgotat el nostre crèdit d’acumulació de carboni. Això vol dir que si no en cremem més enllà de la trilionèsima tona encara tindrem una oportunitat raonable (encara que això no vulgui dir més d’un 50%) de no excedir els 2º C d’augment global de la temperatura.

Quan ens falta per arribar a emetre 750 bilions de tones – o fins hi tot un trilió? Des de 1750 hem emès 550 bilions de tones de carboni i el ritme s’està accelerant. Si la tendència actual d’emissions continua, assolirem les 750 bilions de tones de carboni al 2028, d’aquí a 16 anys. Per tal d’evitar haver emès 750 bilions de tones pel 2050 haurem d’haver reduït les nostres emissions de diòxid de carboni un 5% anual. Per evitar haver emès un trilió de tones de carboni pel 2050, les emissions de diòxid de carboni hauran de caure un 2,4 % cada any. Això és bastant més que la caiguda de l’1,5 % en emissions de diòxid de carboni com a resultat de la Gran Recessió del 2008-2009. Quant més triguem a reduir les emissions més brusca haurà de ser la reducció necessària.

Una altra manera de dir-ho és que si tan sols creméssim la meitat de les reserves de petroli, gas natural i carbó conegudes i econòmicament accessibles, molt probablement arribaríem o excediríem la frontera dels irreversibles 2º C i 450 ppm. Si volem tenir un 75% de possibilitats de quedar-nos per sota dels 2ª C d’augment, hem de tancar tots els recursos de combustible fòssil coneguts i econòmicament accessibles excepte una quarta part.3

Per si tot això no fos suficient, el canvi climàtic és tan sols una de les fissures en les fronteres planetàries a les que els científics fan referència: altres són l’acidificació dels oceans, l’esgotament de l’ozó, l’extinció de les espècies, la interrupció dels cicles del nitrogen i el fosfor, pèrdua de cobertura de sòl, manca d’aigua dolça, càrregues d’aerosol (menys rellevant avui en dia) i proliferació de substàncies químiques. Qualsevol d’aquestes fissures té el potencial de trastocar l’ordre ecològic mundial a nivells catastròfics i les tendències de cadascuna d’elles (segurament amb l’excepció de l’esgotament de l’ozó) són actualment motiu de preocupació. Avui per avui ja hem travessat tres d’aquestes fronteres planetàries. Canvi climàtic, interrupció del cicle del nitrogen i l’extinció d’espècies.4

Enfrontats a uns problemes ambientals enormes i amb la necessitat de canvis urgents i massius en la societat, el nostre pitjor enemic, com hem dit, és el negacionisme. En aquest punt, és útil mirar-se les que anomeno “tres etapes de la negació” en relació a la crisi ecològica global.5 La primera fase de la negació és senzilla. És la negació associada a Exxon-Mobil i els escèptics del canvi climàtic – que o bé diuen que no existeix el canvi climàtic o que no està causat per l’activitat humana. A vegades es contradiuen a si mateixos i tenen discussions entre ells. Aquesta és sense dubte l’inevitable resposta del Capital, que està indefectiblement compromès, primordialment en protegir els seus balanços – fins hi tot a costa de la mateixa Terra.

La segona etapa de negació – sovint defensada per auto-anomenats ecologistes – és admetre que hi ha un problema i fins hi tot tenir en compte les causes immediates. Molts de vosaltres coneixereu l’impacte ambiental de l’equació IPAT (IPBT). Impacte Ambiental = Població x Benestar x Tecnologia. L’aspecte que preocupa mes als defensors de l’Impacte Ambiental salta a la vista. Sovint es pensa que la solució és una simple qüestió de promoció d’una població sostenible, consum sostenible i tecnologia sostenible. Malgrat tot, aquesta concepció no es porta gaire lluny, ja que hem d’explicar què mou a la població, el consum i la tecnologia. De fet, sovint aquests anàlisis multifactorials són usats per a negar les condicions de fons subjacents: la rutina capitalista de la producció.6

La tercera etapa de negació té una aparença i sensació d’un major realisme, però de fet suposa una resposta més desesperada i perillosa. Admet que el capitalisme és el problema però també sosté que és la solució. Aquesta aproximació general emfatitza el que sovint s’anomena “capitalisme sostenible”, “capitalisme natural”, “capitalisme climàtic”,“capitalisme verd”, etc7 Aquesta visió, segueix el mateix camí de l’acumulació de capital, creixement de beneficis, creixement econòmic exponencial – mentre que miraculosament es redueix la càrrega sobre el medi ambient planetari. És el negoci de sempre però amb una major eficiència i major estimació dels costos mediambientals. No fa falta cap canvi social fonamental ni tampoc en les relacions de propietat – en l’estructura de producció i consum. Aquesta és la visió màgica del món aportada per figures tan diverses com Al Gore, Amory Lovins, L. Hunter Lovins, Paul Hawken i Jonathon Porritt – fins hi tot pel mateix Thomas Friedman, Newt Gingrich i també pel Breakthrough Institute.

Des d’un punt de vista polític, aquesta visió normalment es divideix en dos corrents, un centrat en l’Estat i l’altre centrat en el Mercat. Els Keynesianistes verds els agrada pensar que podem alleujar els nostres problemes ambientals (i els nostres problemes econòmics també) tenint un estat que promogui el creixement econòmic a través de la creació de llocs de treball verds. El Schumpeterians verds, com en Friedman, en Gingrich i el Breakthrough Institute, proposen com a solució innovacions tecnològiques verdes, suposadament una conseqüència natural del mercat – però sovint considerades com demandants de subvencions per a les empreses implicades per a assegurar la seva fortalesa. En aquest cas novament ens trobem amb la promesa d’un creixement econòmic augmentat en termes més verds justificat simplement amb una major eficiència energètica.

El problema principal que totes aquestes propostes neguen és la naturalesa i la lògica del capitalisme. El capitalisme, com el mateix nom indica, és simplement el sistema del capital. El seu únic propòsit és l’acumulació de capital a través de l’explotació del treball humà. És un sistema basat en el “créixer o morir” dominat per l’1% (la classe capitalista) i les gran empreses. És propens a crisis cícliques i una constant – avui en dia empitjorant – desocupació. L’acumulació de capital i l’expansió econòmica s’esdevé per mitjà de desigualtats enormes i la competència monopolística, generant una guerra de tots contra tots i un món de malbaratament. L’àmplia esfera pública, social, natural són objectes de robatori – un reialme on abocar-hi “externalitats” o imposar-hi costos socials impagats que aleshores recauen en la natura o en les persones.

Capitalisme infinit implica creixement econòmic il·limitat. Els economistes acostumen a considerar un 3% de mitjana de creixement a llarg termini com a absolutament essencial per a l’estabilitat del sistema capitalista. Si, si haguéssim de tenir un 3% de creixement econòmic continuu, la producció mundial creixeria de forma exponencial unes 16 vegades durant un segle, 250 vegades durant dos segles i unes 4000 vegades en tres segles. Ja estem ara sobrepassant els límits planetaris, consumint recursos com si tinguéssim diversos planetes a la nostra disposició, soscavant la base de la nostra existència.8

Quina és l’alternativa doncs? La resposta és un canvi de poder cultural, obrint el món als esforços creatius de milions, fins hi tot bilions de persones i alliberant un procés de desenvolupament sostenible. Avui en dia, el moviment global Occupy o de les Indignades ens mostra el camí. És l’hora, com Noam Chomsky sosté, de no simplement ocupar Wall Street sinó que cal “ocupar el Futur”9. Com a 99% hem de prendre una acció directa en relació al medi ambient, tancant 3/4 parts dels recursos coneguts i econòmicament viables de petroli, gas natural i carbó (tenint sempre present que els països més pobres han de tenir dret a desenvolupar-se mentre que els països rics han de pagar-ne el cost desproporcionadament), bloquejant l’oleoducte de sorra de quitrà entre els EUA i Canadà, imposant una taxa sobre el carboni al punt de producció, és a dir, al pou de petroli, al pou de la mina i punt d’entrada, els fons recaptats de la qual serien immediatament retornats a la població i s’aplicaria amb criteris de renta per càpita de tal manera que els que tinguessin una petjada ecològica més gran (generalment rics empresaris) serien els que pagarien (aquesta és la proposta del climatòleg nord-americà James Hansen)10 En definitiva, no ens queda més remei que tirar endavant i acabar “ocupant” culturalment el sistema per mitjà d’una revolució social i ecològica a llarg termini, fent via per a la planificació democràtica a tots els nivells de la societat des de les comunitats locals en amunt.11

El capitalisme del segle XXI el món està enterrant el món sota les deixalles dels productes de consum. Estem obligats, simplement per a poder viure i respirar en aquesta societat, a participar d’una treball inútil i alienant dirigit a satisfer necessitats artificials a través de la fabricació de simples productes la majoria dels quals acaben sent abandonats sense cap ús poc després de ser comprats. Això tan sols s’esdevé per a que el procés pugui tornar a començar, més productes són generats i més benefici fet per a l’1%. Com comenta l’economista radical Juliet Schor hem perdut tota noció de “veritable riquesa”12. Als EUA gastem avui 1 trilió de dòlars en despesa militar cada any, molt més que tota la resta del món junt.13 Les empreses i negocis nord-americanes es gasten avui en dia més d’1 trilió de dòlars en màrqueting simplement per a persuadir a la gent per a que compri coses que no volen o no necessiten.14 El nostre propi sistema cultural està format per a ajustar-se als imperatius del màrqueting – una comunicació no democràtica. Si volem salvar la terra, aquests residus i destrucció colossals que domina les nostres vides s’han d’acabar per a poder-nos concentrar en els temes importants: assegurar-nos que tothom a qualsevol part de món té les seves necessitats vitals cobertes; construint comunitat, promovent una igualtat substancial i creant la base per a un desenvolupament humà sostenible. Alguns d’això en diuen el Socialisme del segle XXI.

En un discurs a la seu del sindicat de la Unió Marítima Nacional al 1962, Martin Luther King va declarar: “estem presidint un orde moribund, un ordre que fa molt temps que es mereix morir” i va acabar el seu discurs amb unes paraules del gran socialista nord-americà Eugene Debs “Puc veure l’alba d’una nova humanitat. La gent es desperta. Quan sigui el moment se n’adonaran”. Ara és el moment del que Debs i King parlaven, el moment de crear una nova societat on els éssers humans ja no neguin sinó que afirmin les seves connexions els uns amb els altres i amb la Terra.

 

Notes

1.- Sobre el negacionisme ecològic com a model social complex vegeu Kari Norgaard, Living With Denial: Climate Change, Emotions, and Everyday Life(Cambridge, Massachusetts: MIT Press, 2011).

2.- Susan Solomon, et. al., Proceedings of the National Academy of Sciences 106, no. 6 (10 de febrer, 2009): 1704-1709; Heidi Cullen, The Weather of the Future(New York: Harpers, 2010), 264-71.

3.- Myles Allen, et. al., “The Exit Strategy,” Nature Reports Climate Change, 30 d’abril, 2009, i “Warming Caused by Cumulative Carbon Emissions Towards the Trillionth Tonne,” Nature 458 (20 d’abril 20, 2009): 1163-66; Malte Meinshausen, et. al., “Greenhouse-Gas Emission Targets for Limiting Global Warming to 2° C,” Nature 458 (30 abril 30, 2009): 1158-62; TrillionthTonne.org; Catherine Brahic, “Humanity’s Carbon Budget Set at One Trillion Tons,” New Scientist, 29 d’abril, 2009; Cullen, The Weather of the Future, 264-71; International Economic Agency, CO2 Emissions from Fuel Combustion (Paris: IEA, 2011), 7.

4.- Johan Rockström, et. al., “A Safe Operating Space for Humanity,” Nature 461 (24 de setembre 2009): 472-75

5.- Vegeu John Bellamy Foster, “Capitalism and the Accumulation of Catastrophe,” Monthly Review63, no. 7 (December 2011): 1-17, on les tres etapes de la negació són posades en el context d’una acumulació general de la catàstrofe sota el capitalisme.

6.- Allan Schnaiberg va introduïr la crítica de la rutina de la producció al seu llibre The Environment: From Surplus to Scarcity (New York: Oxford University Press, 1980), basada en anteriors concepcions marxistes.

7.- Vegeu Al Gore, Our Choice (New York: Rodale, 2009), 346; Paul Hawken, Amory Lovins, and L. Hunter Lovins, Natural Capitalism (Boston: Little Brown, 1999); L. Hunter Lovins and Boyd Cohen, Climate Capitalism (New York: Hill and Wang, 2011); Jonathon Porritt, Capitalism: As If the World Mattered(London: Earthscan, 2007); Thomas Friedman, Hot, Flat, and Crowded: Why We Need a Green Revolution (New York: Farrar, Straus, i Giroux, 2008); New Gingrich, A Contract With the Earth (Baltimore: Johns Hopkins University Press, 2007); i Michael Shellenberger and Ted Nordhaus, Break Through (New York: Houghton Mifflin, 2007).

8.- Charles Morse, “Environment, Economics and Socialism,” Monthly Review 30, no. 11 (Abril 1979): 15.

9.- Noam Chomsky, “Occupy the Future,” 2 de Novembre 2011, NationOfChange.org.

10.- James Hansen, Storms of My Grandchildren (New York: Bloomsbury, 2009),211-20.

11.- Per a aprofundir en els arguments sobre canvis ecologistes radicals a curt termini i canvis ecologistes revolucionaris a llarg termini vegeu Fred Magdoff and John Bellamy Foster, What Every Environmentalist Needs to Know About Capitalism (New York: Monthly Review Press, 2011), 123-44.

12.- Juliet Schor, True Wealth (London: Penguin, 2010).

13.- Per a més dades sobre despesa militar vegeu John Bellamy Foster, Hannah Holleman i Robert W. McChesney, “The U.S. Imperial Triangle and Military Spending,” Monthly Review 60, no. 5 (Octubre 2008): 9-13.

14.- “U.S. Marketing Spending Exceeded $1 Trillion in 2005,” Metrics Business and Market Intelligence, 26 de Juny de 2006, http://metrics2.com; Michael Dawson, The Consumer Trap (Chicago: University of Illinois Press, 2005), 1.

John Bellamy Foster és editor de la revista Monthly Review.  És autor de What Every Environmentalist Needs to Know about Capitalism (juntament amb en Fred Magdoff), The Ecological Rift, The Ecological Revolution, The Great Financial Crisis, Marx’s Ecology, Ecology against Capitalism i de The Vulnerable Planet

 

Mercadona a L’Escala? No, gràcies!

     Tot sembla confirmar el rumor que fa anys corria pel poble. Finalment la cadena Mercadona instal·larà un supermercat a L’Escala afegint-se a l’extensa oferta de grans superfícies de consum que ja té el poble. Em sembla un greu error obrir les portes a una nova gran superfície i més encara a aquesta empresa per diverses raons.

En primer lloc, a L’Escala hi ha una òbvia i excessiva presència de grans superfícies de consum (Carrefour, Lidl, Intermarché, Bonpreu, Suma, etc)  i no té cap lògica (des del punt de vista de l’interès de la majoria) que ara s’obri les portes a una de nova. En segon lloc a ningú se li escapa la constant desaparició del petit i mitjà comerç arrelat al poble sobretot de queviures (en queda algún encara?). És cert que l’Ajuntament té poc marge de maniobra per a impedir i incidir en certes tendències macroeconòmiques que propicien el successiu tancament del petit i mitjà comerç local i la destrucció de llocs de treball. Però si el poc que pot fer ho fa en contra dels interessos del petit i mitjà comerç com atorgar llicències per a que empreses com Mercadona s’instal·lin al poble, malament anem. En tercer lloc, cal recordar que les grans superfícies i cadenes de distribució amb Carrefour al capdavant controlen la immensa majoria del comerç d’aliments (el que mengem, quan ho mengem, com ho mengem i quin preu en paguem nosaltres i quin preu en cobren els productors). Per tant, em sembla contraproduent seguir afavorint aquest model. Per últim, s’ha de fer esment que concretament Mercadona, és una empresa coneguda per les seves pràctiques antisindicals i de vulneració dels drets laborals i socials de les seves treballadores com desenes de casos documentats demostren.

Per tant, penso que hem de rebutjar la instal·lació d’una nova gran superfície comercial (sigui Mercadona o una altra) per les raons exposades. Penso que s’ha d’apostar per l’elaboració i la comercialització de productes agroalimentaris locals i comarcals (tot el contrari de les pràctiques de les grans cadenes de distribució). Cal posar en pràctica polítiques com per exemple els incentius per a les botigues que venguin productes locals i de qualitat (proximitat i sostenibilitat). Cal apostar per la creació de xarxes de consum d’aquests productes i de cooperatives de consum. Cal doncs, exigir a l’Ajuntament que incentivi i promocioni aquestes iniciatives per tal de teixir una economia arrelada al territori, mediambientalment sostenible i respectuosa amb els drets de les persones.

Rigui que aquest any no hi ha Reggae

      La revetlla de Sant Joan d’aquest any no acollirà una nova edició del festival Skala Reggae a les platges d’Empúries. Sembla que el que l’any passat (any d’eleccions municipals) era un esdeveniment digne d’incloure en el programa electoral del PSC de L’Escala (posterior guanyador de les eleccions i soci principal del govern municipal juntament amb ICV-EUiA) ara és un esdeveniment que no convé al poble. El PSC de L’Escala no tan sols va incloure l’Skala Reggae al seu programa electoral sinó que se’l feia seu. I no ho dic en sentit figuratiu sinó en sentit literal. Al mateix programa electoral en relació a la vida cultural del L’Escala deia “També els concerts de música d’iniciatives diverses són destacables: el Gastromusical, el concert de Reggae de Sant Joan que enguany organitzarà conjuntament l’Ajuntament amb els Joves Barrakers…” Sempre amb ambigüitat calculada. És clar, era any d’eleccions i el manual del polític professional diu que tocava fer la rosca al jovent del poble que de cop i volta passen a ser una colla d’indesitjables que convoquen a afins i ja se sap que “aquesta gent no interessa que vingui a L’Escala”. L’any passat resulta que per guanyar vots l’Skala Reggae és un festival equirable a l’estratègic i farcit de pressupost municipal Portalblau que el propi Ajuntament vol coorganitzar (sic) amb els Joves Barrakers i enguany, a un mes (si, un mes) de l’edició del 2012 l’Ajuntament decideix no donar permisos.

      L’apunyalada a l’esquena no té nom però que la gent se sorprengui hauria de ser precisament motiu de sorpresa. Cal recordar que l’equip de govern ja ens té acostumats a aquesta mena de gracietes d’última hora que tiren la feina de mesos i els compromisos professionals dels organitzadors per terra. L’any passat també a escasses 2 setmanes de començar les Barraques de Festa Major, l’Ajuntament decidia retallar substancialment l’aportació a l’organització fet que va posar en perill tota la programació, haver de cancelar alguns actes i en definitiva menystenir a l’agrupació Joves Barrakers i a la feina feta durant mesos.

És cert que l’Skala Reggae causava edició rera edició molèsties més o menys considerables fruit de la gran concentració de gent que es produïa. Algun element de mobiliàri urbà trencat, gots i llaunes l’endemà a la platja, etc però també és innegable que els centenars de persones provinents d’arreu del país que congregava a L’Escala la nit de la revetlla de Sant Joan repercutien en ingressos a càmpings, restaurants, botigues, bars, etc sense deixar de banda la promoció de L’Escala arreu. Qualsevol concentració de gent provoca molèsties de diferent tipus. Ho provocava l’Skala Reggae com ho provoca el Triumvirat, el concerts més multitudinaris del Portalblau, la Festa de la Sal, les Havaneres, etc i en cap d’aquestes (a excepció de l’Skala Reggae) es qüestiona el fet que l’Ajuntament hi aporti recursos en forma de promoció als mitjans de comunicació municipals, brigada de neteja o policia municipal per exemple. Per què aleshores ara s’argumenta que l’Skala Reggae no convé, que si els assistens destrossen el poble, que si deixen la platja feta un nyap?

Em sembla lamentable aquesta manera de fer autoritària, negant el debat, manipulant la veritat quan no mentint directament en relació a qui pagava els grups o a la responsabilitat civil derivada de l’esdeveniment  (per ignorància o mala fe, no ho sé) però en definitiva unes actituds del tot reprobables dels representants municipals. Penso, com ja he dit en alguna altra ocasió, que el problema de l’Skala Reggae és que no és una “aposta estratègica” de l’equip de govern. El problema és que no és un esdeveniment patrocinat per La Caixa i Rubau Tarrés (entre d’altres). El problema és que no és organitzat per l’Ajuntament sinó que és una iniciativa sorgida de la gent jove del poble de forma autogestionada i autoorganitzada i això per petit que sigui el poder, sempre els hi fa por.

“SYRIZA està actuant de manera responsable”

                 

Matthias Breitinger de Zeit Online entrevista a Yanis Varoufakis

Els contribuents alemanys haurien d’estar contents que existeixi SYRIZA diu l’economista Yanis Varoufakis. Grècia no té cap intenció de reformar res.

Sr Varoufakis, els grecs diuen que volen mantenir l’Euro però voten a SYRIZA i al seu líder Alexis Tsipras els plans del qual podrien portar Grècia a una sortida de la Unió Monetària. Com s’entén això?

Yanis Varoufakis: SYRIZA també vol quedar-se a l’eurozona. Però, al mateix temps, vol renegociar el programa d’austeritat perquè no funciona. Pràcticament qualsevol persona amb uns mínims coneixements d’economia ja és conscient d’això a hores d’ara.

Fa dues setmanes, el govern grec va haver de demanar un préstec de 4.2 bilions de dòlars al Fons Europeu d’Estabilitat Financera (FEEF) a un interès del 4%. Aleshores el govern va retornar exactament la mateixa suma al Banc Central Europeu per a amortitzar el venciment de bons de l’Estat. Per tant, Grècia demana diners d’un ens de la UE i els torna a un altre ens de la mateixa UE pràcticament de forma immediata. Al mateix temps, l’austeritat imposada al país l’estan portant a la ruïna. Com se suposa que ha de pagar Grècia els seus deutes?

SYRIZA vol deixar d’amortitzar el deute

Grècia arribarà a un punt que sota les condicions actuals no podrà mantenir-se per més temps a l’Eurozona. SYRIZA diu: no podem seguir així si volem mantenir l’Euro. No podem acceptar els vostres diners en uns termes que fan impossible que els podem tornar. El partit està actuant de manera responsable quan clarament diu això a Europa. Em pensava que els contribuents alemanys ho apreciarien.

Encara que Tsipras arrivés a primer ministre, hauria de continuar amb les mesures d’austeritat perquè el govern grec està gastant més diners dels que ingressa. No està enganyant als seus votants?

És clar! La pobresa i la penúria són inevitables. Els grecs ho saben. Però parlant clar, una cosa és la penúria i una altra molt diferent són les polítiques d’austeritat basades en la teoria que es pot reduïr el deute públic baixant la inversió pública i pujant els impostos al mateix temps. Grècia, Portugal i l’Estat Espanyol han demostrat que aquesta via no funciona.

Molts acusen els grecs de no fer prou. Tan a poc a poc van les reformes?

És absurd acusar als grecs de ganduls o poc disposats a fer res. Europa no ha entès res de res del que passa a Grècia. El país no està simplement en recessió. Fins hi tot les empreses gestionades correctament estan caient en fallida perquè la circulació de capital s’ha col·lapsat.

El crèdit és l’element vital de l’economia però a Grècia no hi ha crèdit ni tampoc hi ha confiança. Un amic meu ha regentat un negoci pròsper durant dècades. El seu registre de comandes està ple i el 95% de la seva producció és exportada. Malgrat això, l’empresa està a punt del col·lapse perquè ja no pot obtenir ni matèries primes ni béns intermitjos. A Alemanya, si una empresa que funcionés perdés accés al crèdit, s’enfonsaria igualment.

Yanis Varoufakis és professor d’economia de la Universitat d’Atenes i va ser assessor econòmic de Georgios A. Papandreou del 2004 al 2007. No comparteixo en gran part la visió i l’anàl·lisi de la situació de Grècia que descriu en aquesta entrevista però penso que el seu punt de vista és interessant de cara al debat entorn SYRIZA. El seu últim llibre és The Global Minotaur.  Podeu llegir el seu blog a <yanisvaroufakis.eu>.  L’entrevista original la podeu trobar a  ‘Syriza handelt verantwortungsvoll'” i es va publicar a ZEIT ONLINE el 6 de juny del 2012.  Aquesta versió ha estat traduïda de l’anglès i la podeu llegir a “SYRIZA Is Acting Responsibly”: Interview with Yanis Varoufakis by Matthias Breitinger. La traducció de l’alemany a l’anglès és de Yoshie Furuhashi publicada a MRZine el 8 de juny del 2012.

Sous, demagògia i altres reflexions

Aquests últims dies hem assistit a la creació dels nous cartipassos sorgits de les eleccions del 22M. Hem vist com en múltiples casos, en els primers plens dels ajuntaments amb els flamants nous govern les primeres mesures que s’han pres han girat entorn dels sous dels alcaldes, membres del govern i regidors. Alguns d’aquests casos han pres ressò mediàtic per l’augment espectacular dels sous com Mollet del Vallès, Calonge, la Bisbal del Penedès, Torroella de Montgrí, Sant Andreu de Llavaneres (us en recordeu del cas Pretòria?) o L’Escala. Altres casos, com el de l’Ajuntament de Navàs, s’han situat just al costat contrari d’aquests amb rebaixes quantitatives dels sous. La primera mesura del nou equip de govern de l’Ajuntament de Navàs format per la CUP i ERC ha estat la rebaixa del sou de l’alcalde de 4.357,25 eur bruts/mes a uns 1600 eur bruts/mes (i penjar una gran estelada al balcó). Aquests dos últims casos, L’Escala i Navàs tenen per a mi una significació especial per motius tan ideològics com personals .
Òbviament, aquestes mesures d’augment desmesurat dels sous no han estat exemptes de polèmica i les queixes per part de partits a les oposicions i de la gent no s’han fet esperar. Per part dels responsables de les auto-pujades de sou, se’ns han explicat arguments sorprenentment semblants. S’ha defensat que els sous establerts ho són en base a les recomanacions que fa en aquest aspecte l’Associació Catalana de Municipis (ACM, controlada per CiU) i la Federació Catalana de Municipis (FCM, controlada pel PSC-PSOE fins ara) fruit dels acords d’aquestes dues entitats a la Comissió Municipalista de Catalunya. Aquests acords contemplen uns barems de sous en relació a la població del municipi però també contemplaven unes disminucions de les retribucions entorn del 15% per als sous més elevats i del 5% per als sous més reduïts. Aquestes recomanacions eren conseqüència de l’entrada en vigor del Reial Decret del 20 de Maig passat amb el que s’adoptaven mesures extraordinàries per a la reducció del dèficit públic.
A L’Escala, se’ns ha explicat que els astronòmics augments de sou de l’alcalde (de 1500 a 3200 eur bruts/mes, un augment del 113%) i el primer tinent d’alcalde (de 950 a 2100 eur bruts/mes +126 %) estan fins hi tot per sota de les recomanacions de l’ACM i la FMC. La qüestió és doncs per què tocar-los ara? Si la tendència pregonada als 4 vents és l’austeritat i la contenció de la despesa (arguments esgrimits per a justificar retallades a tort i a dret), per què aquests auto-augments de sous? Per què no deixar els sous com estaven? Hi té alguna cosa a veure la pèrdua de poder dels PSC-PSOE a la Diputació de Girona? Els anteriors sous 1500 eur bruts/mensuals per l’alcalde i 950 eur bruts/mensuals per el primer tinent d’alcalde són des de la meva opinió més que raonables per a la feina que requereixen les seves posicions i sobretot en relació al que podem anomenar sou mitjà escalenc interprofessional. Ho són més encara si els beneficiaris d’aquests magnífics sous tindran ingressos per altres bandes (sector públic o privat). Estic convençut, que augments de l’entorn del 15-20 % dels sous inicials, ben explicat, argumentat amb l’augment de la població i conseqüent augment de responsabilitat i feina podria fins hi tot ser entès per la majoria de la gent. Però la situació amb la que ens trobem és una altra. En una situació de retallades socials salvatges, de crisi econòmica generalitzada, amb unes taxes d’atur a nivell nacional del 20 % (de més del 40 % entre el jovent), de precarietat, temporalitat, sous deixalla, etc i quan les retallades fortes per part de la Generalitat del Principat per exemple encara estan per arribar als Ajuntaments, arriben aquests auto-augments de sou. Hi ha una clara contradicció amb la realitat social en molts aspectes. D’aquí, la indignació lògica de molts.
Però no n’hi ha prou amb indignar-se. Personalment, aquests auto-augments de sou no els entenc i els trobo inacceptables. M’indignen i conseqüentment he decidit escriure aquestes línies (que són negres, no vermelles). Hi ha qui argumenta que denunciar-ho és fer demagògia. Puc entendre que l’acusació de demagògia es pugui utilitzar contra altres partits que en altres llocs o en altres ocasions fan o han fet el mateix. Això si, efectivament, és demagògia. Puc entendre que es pugui acusar de demagògia dir que en aquest poble no hi ha ningú que cobri aquests sous. A mi em sembla que si que hi són. Òbviament són pocs, però n’hi ha. Alguns s’han fet la barba d’or aquests anys de bombolla immobiliària per exemple. Puc entendre que s’acusi de demagògia des d’una mentalitat partidista. Hi ha qui es pensa que la vida gira entorn de les tribus partidistes i no és així. Però denunciar-ho des d’organitzacions o entitats que no ho han fet mai (l’abús en l’augment de sous) o per persones del carrer no pot ser considerat demagògia en cap cas. També hi ha qui diu allò tan tronat de “tothom ho faria”. Aquesta manera de pensar que argumenta que “si tu et trobessis al seu lloc també faries el mateix” és una posició fàcil i a més a més còmplice. Personalment, se’m fa bastant difícil per no dir impossible sentenciar amb aquesta contundència sobre el que faria qualsevol persona del món en aquesta situació. Em sembla una mica pretensiós. Per altra banda, si que puc assegurar el que faria jo i jo no ho faria. A més a més, quan veig aquestes coses penso que toca denunciar-ho, per coherència i per dignitat. Perque no vull ser-ne còmplice. No en el meu nom.
No es pot dir que el teu tarannà serà de diàleg i consens i la primera mesura que prens és la d’augmentar-te unilateralment el sous. Per què aquest aspecte no es sotmet a l’acord de tots els partits polítics representats a l’ajuntament? És més, per què això no s’inclou dins del programa polític amb el que concorres a les eleccions sobretot quan el teu discurs ha girat entorn de l’austeritat i la contenció pressupostària? És que els sous de l’alcalde i els membres del govern està fora de les polítiques d’estalvi? No és acceptable plantejar que et mereixes aquests sous per què tu exerceixes aquests càrrecs des de la vocació de servei i els que denuncien l’abús ho fan des de posicions amb interessos opacs i pocs clars. Això, també és fer demagògia. La política des del meu punt de vista no és una carrera professional (sobretot en l’àmbit municipal) i el càrrecs no es guanyen en unes oposicions per mèrits propis. Es guanyen per sufragi universal amb el que això representa. La sobirania recau en la gent que t’ha escollit i aquestes haurien d’escollir el sou. Ras i curt. Per altra banda, també cal fer la demanda de responsabilitat i exigir explicacions als socis de governm IC-V-EUiA, aquests augments de sou eren contemplats en els acords de govern? Quina opinió els mereix al grup local d’IC-V-EUiA tot aquest assumpte?
Finalment, només una petita reflexió. Tan sols amb els augments mensuals de sou de l’alcalde i el primer tinent d’alcalde (1700 i 1150 eur bruts respectivament) quantes activitats podrien organitzar les entitats del poble? Què es podrien fer amb aquests diners a nivell de serveis socials?

PSC L’Escala, una majoria relativa

Les eleccions municipals de diumenge passat ens han deixat a L’Escala uns resultats que han sorprès a propis i estranys. El repartiment de regidories com és sabut per tothom ha quedat de la següent manera PSC 8, CIU 5, IC-V 2, JUNTS per L’ESCALA 1 i PPC 1.  El PSC ha obtingut els millors resultats de la seva història i el mèrit no se’ls pot discutir. Si a més a més, tenim en compte que s’han donat enmig d’una ensulsiada general del partit a nivell nacional, el mèrit si s’escau encara és major. El PSC ha obtingut 1618 vots que representen el 43.98 % dels vots emesos. A poquíssims vots, de fet, de la majoria absoluta. Això dóna sense cap mena de dubte, una gran capacitat de maniobra per a desplegar sense gaires entrebancs el seu programa i fer i desfer el que els plagui.

Malgrat això, no podem perdre de vista un fet cabdal. L’abstenció ha estat del 43.02% fet que deixa el nivell de representativitat del PSC respecte al cens electoral al 24.71%. Si, a més a més, agafem com a referència la tan publicitada xifra dels 10.000 habitants (10.387 l’any 2010) el tant per cent de representativitat baixa al 15.57 %. Per tant, aquesta majoria és molt relativa. No pretenc en cap cas deslegitimar la victòria ni el dret a formar govern. El que crec que si que cal posar sobre la taula i a debat és la manera com hem d’exigir al futur govern local la gestió d’aquests resultats.

El govern del PSC de la legislatura anterior, ha estat sovint acusat pel conjunt de l’oposició i d’alguns sectors de la població de ser poc donat a buscar aliances, a ser a voltes excessivament expeditiu  i  massa sovint no tenir en compte l’oposició. Penso que uns resultats així demanen més que mai una manera de fer cooperativa, oberta, comunicativa, de mà estesa i transparent. Però no es tracta només de fer-ho envers l’oposició sinó sobretot envers al poble. Per tant, el govern que es formi cal més que mai que fomenti la participació ciutadana al màxim possible. Cal fer de la participació ciutadana l’eix principal de la vida política del poble no tan sols per resultat electorals sinó també pel moment polític i social que ens toca viure. No podem permetre que a L’Escala es donin casos com l’ocorregut aquesta setmana a Banyoles on el cap de llista de CiU, Miquel Noguer, ha anunciat que no es farà cap consulta ciutadana sobre el canvi de model de gestió de l’aigua recolzant-se en la majoria absoluta que va aconseguir la federació en les eleccions municipals de diumenge passat. Projectes previstos al programa electoral del PSC (caldrà veure si finalment hi ha pacte amb algun altre grup i quin contingut té) com el centre d’allotjament i equipaments per a esportistes que es vol fer als terrenys de la Clota, l’escola de teatre, l’Alfolí, el Pla de Barris del Nucli Antic, l’Institut Municipal d’Educació, Can Maset, etc són oportunitats d’or per a fomentar la participació ciutadana i conseqüentment millorar la cohesió i la justícia social. No em refereixo solament a decidir mitjançant consultes populars per exemple què es fa i qui gestiona alguns d’aquests equipaments. Es tracta també de fomentar i crear si és necessari des de l’Ajuntament les estructures necessàries de participació ciutadana (Associacions de Veïns i Veïnes, un Fòrum de la Vila, etc) per a que tot plegat sigui possible. Els veïns i veïnes no tan sols haurien de poder decidir sobre aquestes qüestions sinó també ser-ne els gestors o cogestors d’algunes d’aquestes infraestructures a través de les entitats del poble.

Estic segur que el futur alcalde, Estanis Puig, sabrà llegir com cal aquests resultats i un cop completada una primera legislatura sencera i havent adquirit confiança i experiència, aquesta legislatura ens portarà unes maneres de fer més obertes, transparents i cooperatives.

Què podem fer per millorar la cohesió social a L’Escala?

En plena campanya electoral, totes les candidatures, unes més altres menys, però totes parlen de cohesió social. Per tant, és fàcilment deduïble que aquest és un tema important. Però què podem fer per a millorar la tan anomenada cohesió social?

Aquestes són algunes propostes que em sembla que podrien contribuir-hi:

1.      Un Centre Cívic a cada barri:

Tots coneixem la complexitat del disseny urbà de L’Escala. Tenim diversos barris i zones urbanitzades disseminades per tot el terme municipal. De Montgó a Sant Martí, del Nucli Antic al Rosa Lau, de Riells al Camp del Pilans, per posar els exemples més paradigmàtics. Tenim nuclis habitats molt separats geogràficament fet que afecta a la cohesió social.

Qualsevol Ajuntament que vulgui afrontar seriosament aquesta problemàtica i que vulgui treballar decididament per la cohesió social s’ha de plantejar la descentralització dels serveis municipals. Això podria passar per la construcció de Centres Cívics (CC) a cada un dels barris o nuclis habitats més importants del terme municipal. Ja tenim el Centre Cívic del Barri Rosa Lau i el del Camp dels Pilans. Cal potenciar-los al màxim. Cal que els CC els gestionin les Associacions de Veïns i entitats de cada barri i cal donar-los tot el suport des de l’Ajuntament (logístic, material, etc).

Aquests CC han de quedar integrats dins del Consell de Cultura i Patrimoni de l´Escala que hauria de tenir una concepció més transversal i s’hi incorporin també els agents educatius (els mateixos infants i joves, les famílies, els veïns, les entitats esportives, culturals i de lleure, els centres educatius, els serveis educatius, les AMPA, els mitjans de comunicació, els serveis municipals diversos, etc.). El Consell no tan sols ha de tenir funcions consultives. Cal que les Polítiques Culturals Municipals surtin del mateix Consell.

2.      Associacions de Veïns i  Veïnes

L’Ajuntament ha de promoure la creació d’Associacions de Veïns i Veïnes (AAVV) als barris i nuclis on no n’hi hagi i donar suport a les existents. Les AAVV han de ser un altre instrument bàsic de l’organització i la cohesió veïnal.

3.      Un Hotel d’Entitats

És necessari que les associacions i entitats escalenques siguin la base de la convivència i la cohesió social. Ens cal un Hotel d’Entitats que sigui un centre de recursos per a les associacions, amb caràcter permanent i serveis específics adreçats al teixit associatiu (assessorament legal, punt de trobada, espais per entitats…). La gestió de l’Hotel d’Entitats ha de ser compartida amb totes les entitats.

4.      Fòrum de la Vila

Cal constituir un Fòrum de la Vila de L’Escala que ha de ser format per les associacions de veïns, els col·lectius i entitats del municipi i representants dels diferents grups polítics municipals. El Fòrum ha de ser el màxim òrgan de participació ciutadana i s’hi ha de debatre els afers principals que afecten el municipi (pressupostos, POUM, infraestructures, habitatge, sanitat, cultura, educació…). En aquest sentit ha de servir com a mecanisme de control popular de l’acció de govern.

Hi podríem afegir més iniciatives i idees. Hi podríem afegir les polítiques sanitàries, urbanístiques, les de promoció turística, etc ja que les polítiques per a construir i preservar la cohesió social les hem de concebre com a transversals o de poca cosa ens serviran.